dissabte, 6 de febrer de 2016

Quin és el nostre model educatiu com a pares?

Mai com ara s’havien sentit a parlar dels cursos que demanen els pares sobre quin ha de ser el seu paper educatiu, com incorporar normes de comportament als nens però sobretot com fer que aquestes siguin acceptades. Els pares expressen que necessiten saber què fer en situacions en les que els infants es poden mostrar rebels i intentar a partir de les rabiüdes fer passar la seva.
El moment principal d’aquestes crisis inicials es situa entorn els tres anys quan els infants comencen a veure que són persones "independents" dels pares i que a partir del que ells facin o pugui fer, els pares poden variar la seva actitud i el seu comportament.


Quan aquell mateix infant tenia un o dos anys això també succeïa, està clar, però l’infant no ho observava com una cosa dins del seu control. A partir d’aquesta edat pot ser utilitzat de manera “voluntària”. És a dir, els nens van demanant el seu paper i la seva veu en el dia a dia i això és quelcom que ens està indicant que el procés de desenvolupament s’està seguint de manera correcta. Cal saber qui som! Aquí s'inicia aquest camí.
Això de vegades pot ser vist com un problema quan realment és la primera oportunitat d’educar la conducta. Cal estar atents perquè els adults som nosaltres, i no confondre els papers. Els nens no poden manar... encara que ho intenten de manera legítima :)
Aquí és on han de trobar els límits que no poden traspassar i aquests límits han de ser ferms i estables. Només poden variar a mesura que l’edat dels nens els fa variables. Per exemple, no deixarem a un nen de tres anys anar sol pel carrer , ho tenim claríssim i ho limitem bé però això no és per sempre. Quan aquest mateix es va fent gran canviem aquest límit fins fer-lo desaparèixer però ha estat necessari en el seu moment.
Educar és un art que depèn de moltes variables: la pròpia personalitat dels pares, la manera en que aquests (com a pares o com a individus) viuen el fet educatiu, com es troben aquests pares, si aquests pares han tingut o no un bon model en la seva pròpia educació... I naturalment del tarannà propi de l’infant. Hi ha criatures molt fàcils de dirigir i d’altres que són més rebels, està clar que això ho descobrim des de que neixen! Ambdós perfils requereixen ser educats i aquesta és la nostra responsabilitat molt abans de ser compartida amb l’escola.


Cal plantejar-nos seriosament quin és el nostre rol davant els nostres fills de manera íntima i personal. No hem de tenir por que no ens "estimin". Els nens necessiten sentir-se segurs i amb estil d’acció excessivament permissiu o bé excessivament autoritari anem a raure en el mateix error.
Saber què està bé i què no està bé és quelcom que hem d’aprendre des de la pròpia llar.
Un possible problema és que dubtem molt nosaltres, com a educadors, en què és el que està bé i el que no, aquest dubte és traspassat en les nostres normes educatives que pateixen d’aquesta inseguretat ja no només parental, sinó social. En els últims cinquanta anys hem patit molts canvis en les estructures familiars que han donat a lloc a molta diversitat de famílies i estils educatius i cada un d’ells porta una "teoria" al darrera, és a dir, una possible justificació que dona peu a les nostres accions.
El sentit comú és el que ha de poder guiar-nos però moltes vegades aquest sentit comú ha perdut el seu adjectiu, què vol dir? En un parell de generacions aquest sentit comú també s’ha tornat "variable".
Del que no podem dubtar és de que l’educació necessita de dues variables absolutament necessàries: l’afecte per descomptat, però també l’exigència.

Aquestes variables es combinen de diverses maneres donant lloc a un estil educatiu que us explicarem al proper post!  




Post de:
Dolors Molina
Psicòloga clínica i psicopedagoga.




Reb els posts al teu e-mail:





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...