dissabte, 2 de gener de 2016

Entrevista a... Neus Roca

Avui us presentem la Neus Roca: artista plàstica i mare d’un fill preciòs que es diu Bora; que li ha ensenyat el sentit real de la vida i que actualment viu a Olot. 

Quan va néixer el seu fill, va deixar la seva vida aparcada per dedicar-se exclusivament a ell. Després de gairebé cinc anys ha pogut retornar d’una manera més complerta a la seva vida, encara que, com ens diu, no serà mai més la mateixa. Considera que la maternitat et trasforma, és com una oportunitat de metamorfosis.

Ella va decidir aprofitar aquesta oportunitat i aquí està: amb 32 anys emprenent projectes propis molt, molt a poc a poc, al ritme que li deixa com a mare sola i intentant dia a dia portar a terme una maternitat conscient. 


Tal com ens explica:  

És difícil conciliar la feina i la maternitat i si a sobre li sumes la casa, la família, la vida social (que també formen part de la nostra realitat), plegar la roba, rentar-la, fer cada dia el dinar, el sopar, escombrar, fregar i quan es pot treure la pols (que a casa nostre és la feina que queda sempre pel final, i que mai fem!), veure els cosins, els avis, els amics, els aniversaris... i si vols una vida rural "ni te digo!". I si també vols jugar, crear, gaudir amb el teu fill... és tant inimaginablement difícil i gairebé impossible estar per tot i a per tot. 

Aquesta és la meva conclusió: és impossible fer-ho perfecte, així que intento fer-ho el màxim de bé per la meva consciència, però a vegades també passa de llarg i em veig llegint-li un conte a velocitat d’"ave" per poder-lo dormir ràpid i posar-me a treballar o solament posar-me al llit i dormir acabada, o no parar de dir-li des de que s’aixeca fins que ens posem a dins al cotxe per anar a l’escola:. va, va, va... ràpid, afanya’t...
 
Al ser més gran, en Bora, li deixa més estones lliures per pensar, per, com diu: quedar-se quieta i no fer res. Gràcies a aquests espais de temps s'ha embarcat en alguns projectes com els que us presentem avui: StimpStampStump i DEUX

DEUX neix de la casualitat: amb una amiga i veïna seva estan engegant un projecte en el que realitzen imatges creatives per vendre productes, promocionar una empresa o esdeveniments a les xarxes socials. 


StimpStampStump neix de la necesitat de trobar un producte en el que hi hagués una ressolució ràpida entre creador i comprador. Sempre l’ha atret el gravat i la estampació i, una manera assequible, ràpida i resolutiva que va trobar van ser els tampons, on tenen la solució a les seves demandes. 


Intenta fer tampons que atraguin als nens i que tinguin un sentit, sobretot de joc creatiu com per exemple l’esquelet que són peces soltes de l’esquelet humà, que donen un joc divertidíssim i que nosaltres tenim a casa i ens encanta!

També fa noms personalitzats, logos per empreses... Tot just ara ha pogut aconseguir fer tots els encàrrecs que tenia pendents i espera posar-se aviat al dia amb totes les idees que té al cap, que són molt interessants. El seu pròxim pas és obrir la venda on-line dels tampons.


I per suposat, no deixarà mai de dibuixar i pintar perquè, tal com diu, és del que realment està feta. 

Ara il.lustra ja que per a ella és més fàcil i immediat que un procés de pintura encara que, com es defineix, per dins estigui feta de pintura abstracte. 

No hi pot dedicar massa temps a pintar i ha hagut de fer alguna cosa més tangible i amb una necessitat més clara per poder vendre-ho com els tampons, les imatges o les il·lustracions. 


Per saber més d'ella podeu visitar la seva web i també les següents xarxes socials on està present:

Instagram  -  Facebook  -  Twitter

StimpStampStump
Web  -  InstagramFacebook  -  Twitter

DEUX
Web  -  Instagram

Qüestionari Més que mares*

Defineix-te amb 3 paraules: 
Creativa, inconstant i caòtica (potser si ho hagués respòs demà... Serien diferents... jajaja)

Quin és el teu llibre preferit?
Sens dubte “Cien años de soledad” de Gabriel García Márquez. Em va atrapar! A més estava viatjant per Mèxic, on vaig viure uns anys i normalment els que ja havia llegit els deixava pel camí perquè quan vas amb la casa a darrera a l’esquena, portar un llibre de més, ve d’aquí. Així que aquest em va acompanyar i ara està a casa amb nosaltres amb tot de tresors de viatge a dins. Li tinc un especial apreci. Em recorda els anys de nòmada, sense responsabilitats... I viatjo molt lluny cada vegada que el miro.
Aquest és el preferit, però actualment he fet un descobriment que crec imprescindible per qualsevol mare intentant exercir una maternitat conscient a la nostra societat. Crec que és com un raig d’escalfor en el nostre dur dia a dia dintre de la rutina... Ai, us dic el nom. Es diu “¿Dónde está mi tribu?” i l’escriu Carolina del Olmo, on fa tota una reflexió dels sentiments i coneixements quan tens un bebè als braços, i lo difícil que és, i pot arribar a ser... dintre al marc que ens trobem, en una societat individualista com la nostre. Un imprescindible! 
La teva pel·lícula preferida? 
Doncs.. ostres! Haig de pensar perquè la veritat no en puc mirar gaires. Encara que sòc una aficionadísisima al cinema. 
I només una? “Into the wild” m’encanta, m’abraça i em fa vibrar. Els paisatges, el silenci... Van molt afins a mi. M’hi sento molt conectada. 
També et diria “Persepolis” de Marjane Satrapi tot i que és d’un altre estil o “Mulholland Drive” de David Lynch. 
Sóc persona d’anar als cine clubs. M’atrau el cine alternatiu i si és dramàtic encara més. M’encanta plorar a llàgrima viva encara que després m’agafin tan fort que em costa de deixar anar.

El teu lloc preferit?
No sé si sòc capaç de triar-ne només un.
Un proper el volcà d’Aiguanegra. El tenim a propet de casa i ens agrada pujar-hi d’en tant en tant. Té una energia molt bonica i quan arribes a dalt tens unes vistes fantàstiques.
Com a llunyà sense dubte trio Mèxic, on vaig viure-hi i on s'hi ha quedat una part de mi. De fet el meu fill té sang mexicana, és mig d’allà, mig d’aquí!

Com t'agradaria que la gent et recordés?
Crec que com a artista, com a pintora... És el que realment crec que m’agradaria, encara que no sé si només parla el meu ego.

I per què creus que et recordaran, realment?
Em sembla que com una formigueta. Una dona que lluita a través del seu treball i la seva vida. Una dona que com una formiga ha anat treballant, treballant i al final es veu el seu llegat (aquí també por ser que hi hagi part del meu ego.. jajajja).

Quines tres coses t'emportaries a una illa deserta?
Aquesta pregunta no m’he l’he plantejat mai, però a hores d'ara només necessitaria endur-me el meu fill i crema solar i suposo que una motxilla plena de llumins!

Què no podries perdonar mai a una amiga?
Res. Crec que tot es pot arribar a perdonar, a treballar, si un vol. No hi ha res en aquest món que no es pugui perdonar. Encara que sigui molt terrible, tot s’ha de saber perdonar, perquè el que pateix és un mateix i al final saber perdonar també és saber sanar-te i saber estimar-te.

Què fa que una persona et tregui de polleguera?
No suporto a la gent que no recicla. No és que no els hi dirigeixi mai més la paraula, perquè els meus germans no ho fan, però crec que és un acte inconscient i crec que no han anat mai a veure un abocador perquè és exhortidor. 
Ens ho posen molt difícil, ho sé. Hi ha vegades que jo mateixa no sé què fer-ne d’alguns residus, però ens hem d’esforçar, per on vivim. 
Deixant a banda els impostos i les polítiques que no funcionen, s’haurien de canviar, però mentrestant jo penso que nosaltres en la mesura del que puguem hem d'ajudar a no embrutar tant la terra ni el mar. Aniríem millor si cada magdaleneta que comprem als supermercats no anés embolicada amb plàstic... 
Sòc partidària de comprar producte de proximitat, i de que poguessim comprar a granel als supermercats. Això els obligaria a comprar ells productes més frescos, i nosaltres segur que ens alimentaríem millor, perquè quasi tots els productes que hi trobem ens venen tant processats que no ens ho podem ni imaginar.

Què ha de tenir una persona per enamorar-te?
La veritat és que no ho sé! 
Crec que el més important per enamorar-se és estimar-se a un mateix i això sí que és difícil, almenys per mi. És un gran treball... l’autoestima! 
La meva teoria malèfica personal que tinc és que la societat necessita que nosaltres no tinguem autoestima perquè la societat de consum s’aguanti. Si et cuides comprant producte de bellesa, t’estimes més… Si et compres roba, estàs més guapa, per tant t’estimes més... Ho veig una mica així. No sé si és molt descabellat però ja fa temps que ho penso. Tinc tota una teoria extensa muntada de la que, si voleu, en parlem en un altre moment, perquè s’ha de plantejar molt bé per no ofendre. 
De totes maneres em sembla que també estem canviant coses. Crec que a poc a poc anem per bon camí. 
Crec que si hi han mares que es demanen un any d’excedència per cuidar els seus fills és un bon començament. Al cuidar la infància, al estar presents en el creixement dels nostres fills i intentar sustentar-los, és un bon començament. Crec que durant la infància és on al, estimar-nos a nosaltres mateixos (algo que sembla tan obvi i ens costa tant), és on es forja. Si un nen creix en un entorn d’amor, on s’acullin les seves necessitats pot ser un nen que s’estimarà a ell mateix.

Què et fa por?
La veritat és que em fa por quedar-me sola.
Jo encara tinc arrelats els prototips de família, de pare-mare-fills i crec que encara busco l’amor de la meva vida, “por siempre jamás”, tot i tenint en compte que els meus pares estan separats i jo també, però ho vaig viure com una derrota, no com una transformació com ho puc veure ara.
No sé... el model està canviant.
Està clar, hi ha alguna cosa que no funciona i que per tota la vida és molt.
No sé cap on estem anant però el que està clar és que la nostra generació està vivint el canvi més fort en aquest aspecte. Suposo que ja ho anirem descobrint...

El teu dia ideal comença...
Més aviat el meu dia ideal començaria podent dormir fins que acabi la son, que quasi bé ja no recordo què és això! Exceptuant, clar, els dies que el meu fill es queda amb la meva mare... Llavors em desperto a la glòria! Jajajaja... Potser és massa forta aquesta resposta...
Si hi penso de veritat el meu dia ideal comença quan el meu fill em ve a despertar (que voldria dir que dorm tota la nit sencera al seu llit) i mandregem o juguem al llit.

Quin és el plat que saps cuinar més bé?
Aquesta resposta segur la respondrien millor els que venen a menjar a casa meva perquè jo et diria que cap en concret.
M’encanta cuinar i, quan tinc ganes de cuinar, experimento i sempre faig invents bons per menjar, però també es fa molt pesat haver de pensar, comprar i cuinar cada dia per dinar, per sopar... No s’acaba mai!
A vegades és algo que se’m fa gros i pesat... I m’encanta quan tinc humor i energia per poder fer un super plat com... Uix... No me'n surt cap! De fet ara fa temps que no em passa... La rutina a vegades se'm menja les ganes!

I el que t'agradaria saber cuinar?
Cap. 
Bé, potser alguna recepta mexicana, alguna recepta de la família del pare del meu fill. Alguna d’aquelles impossibles de saber, igual que les de la meva àvia... Impossibles d’aconseguir ja...
M’agradaria que em cuinessin sempre, això és el que m’agradaria!!! Sí! Visca!!!

Si poguessis eliminar alguna cosa del món, quina seria?
El plàstic, sense cap dubte.
Potser la nostra vida no seria tan còmode i segur que si passés em cagaria amb mi... Però el món estaria millor sense que haguèssim inventat les bosses de plàstic, les ampolles de plàstic, els taps, etc, etc, etc, etc, etc….

Si et poguessis reencarnar, series...
Seria… com a artista Mark Rothko, poder sentir i poder pintar els seus quadres... Fascinant! Però també com a dona artista (potser acceptuant tot el dolor que va tenir arrel de l’accident) a Frida Kahlo. Per mi és una heroïna del patiment, de l’amor... i ara escrivint també m’encantaria ser... Louise Bourgeois per com plasma a la dona, enfoca la maternitat... Crec que ho transmet a la perfecció. Louise Borgeois frega la prefecció.
Era només un, oi? jajjaja

Regalaries flors a un home?
No tinc dubte! m’encanta regalar flors i que me les regalin. No tinc cap mena de problema... Potser seria un problema si cregués que no puc, no?

Com et relaxes després d'un dia dur?
Quan puc i tinc energia suficient a altes hores de la nit (que per mi son cap a les 9 del vespre quan he acabat la jornada i el meu fill ja dorm), em faig una llarga dutxa i llavors m’encanta secar-me al cabell a poc a poc... M’hi estaria hores si el cabell no s’assequés mai... Em relaxa el secador... jajjajaja... És graciós, no?
Però quasi mai tinc les forces per arribar fins al lavabo... Així que em deixo caure al llit i estic allà, a sobre el llit esgotada. En el millor dels casos puc arribar a escriure. M’ajuda molt escriure. Escric o dibuixo com una escena en la que defineixi tot allò tan dur i pesat. Una sensació que defineixi el meu dia dur i ho dibuixo. Llavors em fa sentir molt millor o, en el pitjor del casos, llegeixo i em poso dins de la vida d’un altre per no pensar en la meva.

I tens algun secret casolà, de cuina, bellesa, bricolatge... que t'agradaria compartir? 
Em sembla que no. Algun secret casolà... o de bellesa... no me’n surt cap ara mateix. 
La veritat és que faig el que puc a la cuina... La bellesa... no la porto al dia (hi ha èpoques de molta feina que no tinc ni temps de dutxar-me, ni hi penso). I el bricolatge... sóc patosa! Encara que ho salvo pel meu bon gust. Tinc bon gust! Això sí! I fa que no es vegin tan les cagades que faig amb el bricolatge “caseru” jajajjaa!!!

*Amb la col·laboració de la periodista Anna Estartús


Si esteu interessades a sortir en aquesta secció només cal que ens envieu un correu electrònic a mesquemares@gmail.com 

Animeu-vos a participar! És una secció oberta a tothom que, encara que no us ho sembli, totes tenim molt a explicar!





Reb els posts al teu e-mail:




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...