dissabte, 16 de gener de 2016

Conciliar feina i família... Missió possible?

Recentment he llegit un estudi sobre el temps actiu que hem de dedicar als nostres fills, preocupat pel poc temps que dedico als meus fills i en resposta a una pregunta que solen fer els meus fills: mama, perquè el papa se’n va al mati i ja no el veiem en tot el dia? 

Aquest estudi diu que: “Una de les condicions bàsiques és que els fills comptin amb la presència dels pares de manera continuada i estable per poder créixer sans físicament i emocionalment”.

Però la realitat és que la famosa conciliació laborar-familiar queda mol bé en papers i en els discursos dels polítics, però tots sabem que no es posa a la pràctica. Quants pares marxem al matí i ja no veiem als nostres fills fins l’endemà? 


Evidentment les poques hores (per no dir minuts) que estem amb els nostres fills hem de mirar de que siguin temps productiu per a la relació efectiva, però poques vegades ho aconseguim... renyem, dirigim, manem pressa, rectifiquem, i quan ens adonem ja no tenim el famós temps de qualitat. Quantes vegades hem tingut sentiments de frustració, desànim, impotència, actituds excessivament autoritàries, que poden portar a situacions de molt sofriments tant per als uns com per als altres. 

Canviar a aquesta situació és un objectiu que hem de tenir clar, evidentment hem de treballar per ajudar a mantenir a la família, però no ens hem de tancar a noves oportunitats de millora personal.


En temps passat la dona dedicava la major part del temps a l’educació dels fills, però cada cop és més freqüent que ambdós pares treballem durant la major part del dia. Tot i que el treball satisfà altres necessitats, a més de les econòmiques, és difícil fer compatible la satisfacció en el treball, amb la de ser pares i crear una família pròpia. És evident que aquests canvis tenen una repercussió en la relació entre pares i fills, i és important fer un esforç per estar disposat i disponible per atendre les seves necessitats.

Es tracta, sobretot, d'una presència que consisteix a poder estar disposat i disponible per atendre les seves necessitats biològiques i emocionals. No només que no estiguin sols materialment, sinó a estar amb ells, amb allò seu, a mostrar-nos interessats i participant de les seves preocupacions, les seves il·lusions, les seves necessitats afectives, els seus projectes, els seus fracassos, etc. Tot això s'ha de fer des d'una distància emocional molt pròxima i a la vegada respectuosa amb la seva individualitat, amb les seves necessitats d'autonomia, d'anar expressant la seva pròpia manera de ser, sense ser uns intrusos ni excessivament controladors. 


Això requereix temps, i un temps actiu, que en alguns casos comporta un gran esforç i genera tensió i desgast emocional en els pares. Si estem poc temps a casa, arribem cansats i amb tensions que ens absorbeixen, preocupats en excés per la poca disponibilitat d'acollir les demandes dels nostres fills, pot passar que es produeixin problemes de comunicació entre uns i altres. 

Mentre la conciliació del horaris de la feina amb els de la família no arribi, haurem de lluitar per buscar aquests espais positius de comunicació, tot i que a vegades no ens en sortirem, hem de tornar-hi, respirar i buscar quines són les necessitats dels nostres fills en aquell moment i mirar de sol·lucionar-les.

És un batalla molt dura, i personalment seguiré lluitant per conciliar la meva vida laborar amb la familiar,  tal com diu un gran filòsof: "per tots el dia té 24 hores. Així que dorm 6 i aprofita les 18 hores restants" (Arnold Schwarzengger).

 Post de:

  








David Catà
Emprenedor, Expert en Comunicació i Màrqueting.
Pare de dos fills.

Per a més informació podeu visitar el seu blog Enredat a la xarxa...





Reb els posts al teu e-mail:





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...