dissabte, 19 de desembre de 2015

Mama, qui són els Reis?

La pregunta pot arribar en qualsevol moment i qualsevol moment és bo per explicar la veritat. 

Quan un nen pregunta és perquè necessita la resposta i el que hem estat mantenint durant temps en un dolç secret, ha de fer-se públic. No té a veure amb l’edat del nen. Quan pregunta és el moment de respondre. Potser a l’escola ha sentit “tocar campanes” perquè altres nens ho saben, o simplement perquè altres nens no comparteixen les mateixes tradicions culturals ni religioses. 

Els Reis no formen part de les festes compartides i en llocs molt propers, a França per exemple, el dia de Reis (que no és dia festiu), es celebra amb una dolça especial (semblant al nostre tortell) donant per acabades les festes d’hivern. 


A les escoles els nens d’avui dia tenen en comú quelcom que nosaltres no teníem que és la gran diversitat de cultures familiars presents a una sola aula i que els fa estar en un món molt més ampli que els pares teníem a la mateixa edat. 

Per tant, a l’escola, el fet de parlar dels Reis com a personatges i dels Reis com a dia de regals, ja no és un comú denominador ni es viu de la mateixa manera. Encara podem considerar-ho majoritari als nostres pobles i ciutats però no ocupen el cent per cent de l’ideari infantil. 

De vegades hi ha nens que ho saben i ho callen, de vegades hi ha nens que “ho saben” i no ho creuen, de vegades hi ha nens que encara no ho saben però el que podem estar segurs és que a l’escola és motiu de conversa abans o desprès de Nadal.


Tornem al principi: quan un nen pregunta és el moment de la resposta. Si no pregunta ens podem permetre el luxe de continuar vivint en la màgia un any més però és contraproduent continuar mantenint una il·lusió quan un nen ja la dubta. El disgust, d’una o altra manera, és inevitable i el seu grau dependrà en gran manera de la candidesa de l’infant. 

No es pot enganyar dos vegades, la primera pot ser més lleu, perquè és compartida i argumentada per una tradició i així se’ls hi explica als nens, però un segon engany, quan un nen ja ha fet LA PREGUNTA, fa de pitjor perdonar. 

Corre per Internet un conte que explica des d’una vessant religiosa, de fet, la que dona cobertura a aquesta festa en el nostre entorn, el perquè fem això els pares i en aquest conte es dona com a referència el pessebre, el nen Jesús , els camells, els Reis, amb la seva ofrena de regals, i el GPS de l’estrella... però això no serveix quan la cultura familiar no és d’aquest tarannà i llavors és millor explicar sense embut i suportar la mala cara de l’infant i el seu disgust que de fet és ben legítim. 

Què passa quan el nostre fill s’ha fet gran i encara no ha preguntat res? Doncs que cal explicar-li perquè d’aquesta manera evitem el risc de que sigui el blanc de les burles d’altres nens que des de fa molt temps ho saben. 

Els nens poden ser respectuosos entre ells i la mostra màxima està en el fet que els germans grans, o els cosinets que ja ho saben, no ho diuen als petits i es converteixen en els nostres còmplices. Es bonic viure aquesta complicitat en família, però... té un final que comença quan arriba la pregunta del principi. 



Post de:
Dolors Molina
Psicòloga clínica i psicopedagoga.




Reb els posts al teu e-mail:





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...