dissabte, 6 de juny de 2015

Aprendre a dialogar! Un art!

Sí, és possible sempre que sigui aquesta una qüestió que no vulguem imposar.

Com a pares, podem creure oportú parlar amb els nostres fills sobre qüestions que requereixen la nostra atenció, que són importants, que són educatives,... sobre coses que hem observat que cal reconduir però hi ha un requisit indispensable per tal que aquest diàleg sigui possible i és el fet que no sigui quelcom forçat.

Dialogar no és manar, no és instruir, no és informar, no és alliçonar. Encara que tot això hem de fer-ho també com a pares, ja que entra dins les nostres moltes funcions, dialogar implica saber escoltar, recordeu? :)


Manar, instruir, formar i informar, alliçonar no requereix d’un flux comunicatiu a dues bandes, a diferència del diàleg que per merèixer aquest nom, necessita que l’interlocutor estigui disposat i també hi participi del fet comunicatiu i pugui dir la seva.

Al post anterior us explicàvem en quins moments NO cal dialogar perquè podem tenir ben segur que trobarem resistències i barreres comunicatives derivades d’un “mal moment” i per sobre de tot la sensació de que “no se’ns escolta”, que “no s’hi pot parlar”, ... Veritat que són aquestes frases típiques que ens sonen a tots els que som pares?

Si les fem servir massa, si el nostre fill no ens escolta, si no s’hi pot parlar, no voldrà dir que no som prou hàbils per saber trobar el moment de fer-ho?

Quelcom tan senzill com parlar pot esdevenir un art i com a tal deixar petjada en qui ens atén però requereix unes condicions i la primera i principal és que l’altre (tingui l’edat que tingui) estigui disposat a escoltar.

Si imposem un diàleg aconseguirem ben segur, que ens sentin... no hi més remei! Però, arribarem on volem anar? El que volem dir farà l’efecte que esperem? Les nostres paraules seran ben rebudes?  ben enteses?

Moltes vegades els nostres fills poden tenir la sensació de que som nosaltres els qui no tenim aquesta disposició.  Volen explicar-nos coses i troben frases com:  “ara no és el moment”, “ja m’ho explicaràs més tard”, “això no és important”.. . com veieu ells també podrien queixar-se.


El que està clar és que nosaltres no podem estar sempre pendents del que ens vulguin dir i quan diem que “no és moment”, és perquè no és moment.  Com és que llavors no tenim això en compte quan intentem parlar amb ells? Cal saber trobar aquests moments a totes bandes i també podem ser model de com trobar aquestes estones.

Si hem dit al nostre fill que “no és moment”, recordem-ho i deixem-ho pendent, recordem parlar-hi, deixem el tema obert, proposem-li novament. Prenem aquest costum perquè serà la manera d’obrir camí al diàleg necessari i fem-ho així quan siguin petits. Les seves “petites coses” són importants, no les desmereixem, obren el camí per les “grans coses” de quan es van fent grans.

Hem de tenir molt present que també es dialoga des de les actituds i l’actitud d’escolta és un model d’acció que hem de saber transferir des d’espais de temps i calma.

Quantes vegades no acabem de parlar amb els nostres fills pensant:  -“ li he deixat ben clar”! I no ha estat així? 

Deixar les coses clares què vol dir? Que hem explicat la nostra? I la seva, quina era? Hem sabut tenir-la en compte? Hem sabut generar la confiança necessària per tal que sàpiguen que no ens duem fàcilment les mans al cap? Si no aprenem a acceptar els “disgustos” que ells fills en facin arribar,  el més segur és que ens quedarem sense saber què els hi passa.

Si tenim la intenció de “deixar clara una cosa” comencem a canviar el xip: quedarà més clara si és coherent amb els nostres valors i principis, amb el que ells ens veuen fer, dir i comportar-nos i no,  per pretesament,  deixar-ho clar en una sola conversa.  Que ens vegin “fer” el que diem és la millor manera de deixar clar als fills quins són els nostres criteris.

Anem desgranant les claus del que mereix el mot DIÀLEG: capacitat d’escolta, temps per fer-ho, actitud de rebuda (també de males notícies) , serenor, maduresa, calma,  raonament d’un i altre, empatia...


Si tenim fills d’edats molt diferents hem tastat en pròpia pell que el diàleg que podem oferir als tres anys no és el mateix que als quinze!. No podem esperar que un noi o noia adolescent no tingui moments d’alteració en la conversa. Si ho pretenem així és que no ens movem dins la realitat del seu moment. La seva pròpia edat i esperit de rebel·lia (saníssim, com el que hem pogut  tenir tots en fer-nos grans) fan que hagin de mostrar quin és el seu propi territori,  per tant, redoblem la serenor!

Des del crit i el rebuig no es raona. A cap edat. Quan els nervis es perden,  el diàleg s’abandona i fa impossible l’entesa.

I ja per acabar no oblidem que hi ha quelcom que no pot oblidar-se en tot diàleg i és el clima que cal preservar des de l’optimisme i la confiança mútua per complicada que sigui la situació que ens ha portat a dialogar amb els nostres fills.

El nostre objectiu hauria de ser que els nostres fills poguessin dir de nosaltres: 

amb els meus pares, es pot parlar

És una bona fita, oi? Tinguem-la present mentre fem camí amb els nostres fills.



Post de:
Dolors Molina
Psicòloga clínica i psicopedagoga.





Reb els posts al teu e-mail:




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...