dissabte, 14 de març de 2015

Tenir por

PER  A QUÈ SERVEIX LA POR?

- Per aprendre a deixar de tenir-la. 

L’estat d’alerta involuntari que es posa en marxa en una persona – gran o petita – davant un estímul desconegut o que hom considera perillós (sigui un animal esverat, un entorn diferent a l’habitual, una cultura diferent a la pròpia,...), fa posar en marxa tot un sistema de defensa que la farà fugir o bé l’empenyerà a afrontar la situació (que no per ser la millor manera, és senzilla de realitzar).

Cada pas en l’afrontament de les pròpies pors ens fa convertir-nos, poc a poc, en persones valentes.  

Ajudem als nostres nens a fer-se més valents? Exercim hores d’ara la pròpia valentia? 
 

MAMA, TINC POR!

La por es pot mostrar a qualsevol edat però si sentir la pròpia por i la pròpia angoixa ens crea molt de malestar, què dir si som pares i espectadors de la por que manifesten els nostres fills davant situacions concretes (foscor, fantasmes, la mort...) o quan han d’afrontar situacions noves?

Moltes pors són passatgeres i benvingudes ja que corresponen a etapes evolutives que inclouen processos de crisi i canvi que cal gestionar, de vegades només pels propis nens, de vegades amb l’ajut dels pares i educadors.

Són habituals en nens molt petits les pors i sobresalts davant estímuls inesperats (forts sorolls, reacció davant els desconeguts) que ens indiquen la bona evolució dels sentits i del reconeixement de persones properes.  El plor és el mecanisme habitual de gestió d’aquestes noves sensacions i la nostra intervenció ha de ser, lògicament, la de transmetre calma i contenció, procurant l’autocontrol del propi nen però esperant que arribi de manera natural el moment en el que es trobi madurativament i emocionalment preparat per assumir-ho.

Més endavant, vora els 3-4anys, allò que escapa al control humà (turmenta, algunes reaccions d’animals...) pot disparar els interruptors de la por i fer-nos esclatar novament en plor que requeriran calma, refugi i també un to de veu tranquil i seré.

L’edat típica de l’aparició de la por a la foscor, els fantasmes i altres monstres (de vegades molt elaborats), ens fa travessar una nova etapa de desenvolupament del procés del que acabarà convertint-se en valentia persona, i que és necessària per anar destriant els tocs de pensament màgic que ens acompanya vora els 6 anys.

Poc a poc i en moments propers a la pubertat, la por va dibuixant perfils més realistes i potser l’estar malalts o patir accidents, el trencament de la família, que se’n riguin de nosaltres, el tenir mals resultats a l’escola, que ens renyin,... pot fer imaginar històries de futur desagradables i fer que alguns nen no facin, no diguin, no expressin el que els passa...justament per por. Com es fa ben evident, a la pubertat i l’adolescència van guanyant terreny les pors lligades a la vida social i la pròpia competència relacional.

Tot i el reconeixement d’aquesta normalitat evolutiva, pares i educadors tenen una complicada tasca en saber discernir entre allò que serà motiu d’actuacions puntuals i efectives que dotin d’apunts de seguretat als infants o bé aquells comportament que mereixen d’una terapèutica guiada.

L’evolució no acaba el seu procés quan acaba la infantesa. Bé que ho sabem!

Aquest mecanisme ens acompanya i és present al llarg de la vida. De tant en tant algun “monstre” pren forma i ens la recorda. De vegades són pors molt reals i de vegades intangibles, inventades, ... de coses que no han passat però que si passen seran terrorífiques (o això és el que pensem) i això ens anul·la fins i tot en la nostra capacitat de prendre decisions. 

QUINA POR! NO ME'N SORTIRÉ

La por és també un mecanisme que ens salva tot sovint de coses de les que ens podríem penedir, certament, d’aquí la seva utilitat. Es torna però un problema, quan la utilitzem com a excusa per qualsevol acció diferent a la nostra rutina habitual.


Entre les pors més habituals podem trobar la por a que ens rebutgin, a fracassar, a no fer bé les coses, por als canvis...


El primer pas és reconèixer que tenim perquè moltes vegades pren formes subtils i excuses mils per no deixar-nos fer allò que sabem que ens mereixem i que ens convindria ... però que és diferent i que no hem fet mai (quina por!)


Tenir por no és una equivocació, no és un error. Tenir por és el mecanisme que ha de fer que abandonem les pròpies covardies al llarg de la vida.
 
Per què no anar aprenent a deixar de tenir-la?

  • Reconeix les teves pors, apunta-les. Quines són? Sobre el paper es fan evidents i aquest és el primer intent de solució, posar nom a la por ajuda a saber a què ens enfrontem.  Sense vergonya (l’altra gran aliada de la por). 
  •  Analitza què és el pitjor que et pot passar, series la primera persona del món mundial a la que una cosa semblant li passaria? Ben segur que altres que coneixes de prop han travessat les mateixes barreres. Per què no nosaltres?
  • Pensa quins serien els passos que recomanaries a una altra persona per fer front a aquesta mateixa por si t’estés demanant consell. Ho veus? Ja ho tens. 
  • Dins teu hi ha la resposta. La por forma part de nosaltres però no ha de controlar-nos. 
  • Descobreix-la i pren el control.  

 Posem una banda sonora al nostre procés?  



Post de:
Dolors Molina
Psicòloga clínica i psicopedagoga.





Reb els posts al teu e-mail:




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...