dissabte, 19 d’abril de 2014

Millor el papa o millor la mama???

Per sort el paper del pare dins la unitat familiar ha canviat molt des dels temps dels meus pares. Avui en dia la majoria dels pares estan involucrats activament en l’educació i la cura dels fills.

Molts pares, i també el meu cas, hem viscut una responsabilitat compartida que ens ha fet créixer, madurar i recolzar-nos mútuament com a pares.


photo credit: RTD Photography via photopin cc

Inicialment el de compartir les tasques no és fàcil, ja que les dones sou més detallistes, teniu una manera única de fer les coses i penseu que ningú més ho podria fer igual de bé. 

Aquest és definitivament el que a vegades no us deixa compartir les responsabilitats i fa que les mares us carregueu de treball, ja que voleu ser les mares i les dones perfectes, però moltes ja heu superat aquesta etapa i heu après a compartir-ho tot: les responsabilitats també.

La meva millor manera de tractar l'estrès és no estressar. Sempre penso que tot es pot rentar o tornar a netejar. Que el món no s'acaba perquè la casa no estigui neta ara. Fins i tot penso que quan hi ha moltes joguines tirades és una bona oportunitat perquè aprenguin a esquivar obstacles i és una bona forma de distreure'ls fent un joc.


photo credit: geirt.com via photopin cc

Les mares heu d’assumir que els homes tenim una manera molt diferent de comportar-nos, per exemple: Perill! El teu fill surt al carrer vestit pel pare! Això significa: la samarreta amb les costures per fora, sabates al revés i ni comentem el fet de la combinació dels colors.... Relaxa't, no n'hi ha per tant! I si això no et satisfà, simplement, quan el teu fill quedi a càrrec del pare, deixa-li el conjunt llest per ser utilitzat.

Així com els homes ens neguem a demanar adreces quan estan perduts i vosaltres baixeu la finestreta per demanar ajuda, també ens costa escoltar consells sobre la paternitat (llevat que vinguin de les nostres mares, és clar! jaja...). Hi ha matrimonis en què la dona exigeix al pare que es comporti com una «mare bis». No és el correcte. El que fem els pares no és que estigui malament, és que NO ho fem a la manera femenina.


Encara que de vegades definiu l'estil masculí com erroni, heu d'entendre que només és diferent. Si presteu atenció, us adonareu que moltes vegades la nostra manera funciona.

photo credit: Ozyman via photopin cc

No vol dir que hàgiu d’imitar el nostre comportament, sinó que aprecieu les diferències entre el nostre tracte i el vostre.

Quan un nen arriba a l’escola, la mama li corda els botons de la jaqueta i l'ajuda a posar-se les sabates, encara que el nen tingui deu anys. El pare l'anima: «vinga, afanya't a cordar l'abric».

Els homes, en definitiva, ens decantem per dotar-los de major autonomia i llibertat. D'aquesta manera es fomenta un equilibri en el desenvolupament del nen.

És evident que totes aquestes apreciacions són generalistes, cada família, cada dona, cada home som diferents, però potser en algun dels meus comentaris us heu sentit al·ludits...


Post de:
 








David Catà
Emprenedor, Expert en Comunicació i Màrqueting.
Pare de dos fills.
Per a més informació podeu visitar el seu blog Enredat a la xarxa...

2 comentaris:

  1. Estic d'acord amb tú David, homes i dones som diferents i ja sigui per inclinació genètica o cultural tenim una visió de la cura dels fills també diferent. Molt bo l'article perquè descriu amb fidelitat situacions on segur que més d'un papa i d'una mama s'ha vist reflectit!

    ResponElimina
  2. Efectivament, David! Tenim maneres de fer ben diferents! Suposo que en això hi té molt a dir la qüestió del gènere. El caràcter de cada un de nosaltres també.

    Ara bé, hi ha fet avui dia irrefutable degut a factors socioeconòmics i, aquestes alçades, també culturals: L'home ja té un pes molt més important a les nostres llars. Sense voler generalitzar tampoc, perquè el món és molt divers, però si que noto en el meu entorn aquest fet. L'home s'IMPLICA i dit amb majúscules. A vegades a l'extrem que, com a pares, fem coses que els nostres avis -potser els nostres pares fins tot- no haurien ni somniat fer mai. No cal dir-les, sonen sempre a típics i tòpics, ja sabem de què parlem.

    Realment és una sort poder-nos implicar, jo ho veig així! Una anècdota: Avui al matí en petit de casa tenia picor a l'esquena, té la pell sensiblement atòpica. Li he posat una mica de crema per calmar-li la sensació i s'ha produït un moment màgic entre nosaltres... Una abraçada sentint-li dir "papa, ets el millor" no es pot pagar amb tot l'or del món.

    En això, i estic molt d'acord amb tu, els nens en surten beneficiats per força. Notar aquest escalf afectiu només pot ser bo per tots plegats.

    Per tant: mares, algunes, espero que moltes: aneu-vos-hi acostumant. Els que hem arribat a casa, fent-ho millor o pitjor, és per quedar-nos

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...